Mentrestant, destrucció creativa

Mentre els arbres tiriten just quan fa vent,
per a no semblar éssers humans o animals llastrats pel mateix temps,
dissimulant amb por davant tals éssers mòbils donada la seva quietud,
m'irrito davant la seva possible venjança immòbil,
que atempta contra “el meu” sistema educatiu previ de caràcter nominalista,
infantil i mancat d'imaginació donada la meva idiotesa,
com si la naturalesa anés a bolcar-se en mi,
per a així destruir el creat a partir d'un “sudoku” climàtic,
que em teletransporta als orígens del mateix pensament humà.

Així doncs, fi de la psicoanàlisi, almenys crec.
Una psicoanàlisi digna d'història personal,
però amb un resultat de desarrelament vital donada la llunyania d'uns fets viscuts que no propicien ni de sorpresa una història lineal.

Heurístic, sí clar, i molt clar, i sempre amb les variables clau, estranyament acompanyat de detallassos que reafirmen el mateix, a manera de sortida d'un esdevenir perpetu d'adaptabilitat constant. És clar, un animal, però amb falta de llums durant la performance per a després il·luminar-se i explicar-se a manera de reflexió per a no morir en l'intent. Digui's a això bagatge del mateix extremisme psicològic.

Ja se sap, cicle psicològic-socioeconòmic en tots dos sentits d'afectació per a un equilibri que volgués dinàmic, però que es retroalimenta en les seves variants per a conèixer-se en estat “pur”, sense aconseguir-ho del tot, perquè potser d'aquest tot es deriva una mort ràpida psicològica més que segura.

Busquem la construcció-desconstrucció i no la destrucció massiva a causa d'èpoques de plaer excessiu que entelen realitats internes inexistents repletes d'hipocresia.
Jo, us prometo, no tiro l'última pedra, perquè seria la primera de l'enèsima ronda. Potser hauríem de creure'ns tots el “príncep” de Maquiavel sense mestre, com jo. La naturalesa, crec, és sàvia.