Realitats trastocades

(Publicat el 11 de febrer de 2020)

Alfred Hitchcock i Stanley Kubrick varen ser dos homes que tenien algunes coses en comú. Ambdós eren directors de cinema, ambdós eren dos genis i ambdós amb l’exemple d’ una de les seves pel·lícules varen contribuir a estigmatitzar en certa mesura les persones que han patit o pateixen trastorns mentals. Kubrick va dirigir una adaptació de la novel·la de Stephen King, El Resplandor. Tots aquells que l’hagueu vist us quedarà el record de l’escena en la que Jack Torrance, el protagonista interpretat per un magistral Jack Nicholson destrossava amb una destral la porta de l’habitació on s’amagava la seva esposa Wendy, interpretada per Shelley Duvall, empès per un atac psicòtic. Jack Torrance obria un forat a la porta, suficient per treure el cap per l´altra banda i amb un somriure terrorífic, atemoritzava la seva dona. Hitchcock amb la seva magistral pel·lícula Psicosis, presentava a un Norman Bates interpretat per Anthony Perkins amb un desdoblament de la personalitat de la seva mare morta. En aquests dos casos, el cinema retrata els trastorns mentals com un estat perillós en el que víctimes dels seus deliris, els anomenats malalts acaben cometen un assassinat. De la mateixa manera que no totes les persones que gaudeixen d´una bona salut mental actuen amb violencia, les persones amb sofriment mental que pateixen un brot psicòtic no han de perque cometre un acte violent. Des de sempre, el cinema nord-americà a impregnat la nostra cultura, i com la literatura ens presenten casos en els que s’estigmatitza a aquest col·lectiu. Si que potser, el que és busca és aterrir a l’espectador o al lector... De fet, podriem dir que la ignorància o la desconeixença és el veritable “coco”. La por, instint natural que ens serveix per protegir-nos d’alguns perills ve alimentada per aquesta ignorància d´alló desconegut. Des d´aquestes línies voldria trencar una llança en favor d’aquells que pateixen el sofriment mental. Apel·lant a l’empatia d’aquells que no ho estan per conèixer-los, trencant així la ignorància, apropant-se en ells. Ja es prou dur que un malalt de depressió, per posar un exemple, tingui que superar un doble repte. Sanar de la malaltia en si i quan li donen l’alta, podríem dir que demostrar al seu entorn que s’ha pogut reintegrar socialment. Afortunadament, moltes d’aquestes persones que han passat per alguna experiència relacionada en salut mental gaudeixen del suport de la família i amics que els hi faciliten la feixuga càrrega de l´inserció. Però que hi ha d’aquells malalts diagnosticats o no, que viuen al carrer de qualsevol ciutat? L’home “sa” els veu pel carrer i la tendència és allunyar-se d’ells. Aquestes son les veritables víctimes en las que dipositem les nostres pors i temors.