Cambrer si us plau, posi’m «dos dits de ginebra»

Anys més tard després del meu primer brot psicòtic amb posterior diagnòstic a trastorn esquizoafectiu de tipus bipolar, tornava a freqüentar una d’aquelles llars propietat d’ancians on la mare es guanyava el pa. En ella vaig tenir la gran sort de conèixer a una de les comptades persones que veritablement m’han influenciat per a bé a la vida. Un ésser digne d’elogi i admiració tot i el seu tarannà ja enterbolit per grans dosis diàries de begudes espirituoses, paquets de cigarretes i els estralls de l’edat.

L’octogenari Sr. Gran va ser un catalanista acèrrim fidel lector del diari Avui, la revista Sapiens i sobretot, perquè ell deia que no era espanyol, tot i que la mare li fes mofa amb la nacionalitat que mostrava el seu DNI. L’home, que es va viure obligat a viure a l’exili per la seva condició de republicà i mestre maçó de grau 33é pel ritual escocès fou un veritable mestre en el seu ofici. Durant la seva trajectòria laboral com a orfebre va arribar a la cúspide de les necessitats l’autorealització i creativitat personal i laboral, amb treballs de renom i reconeixement com ara: confeccionar joies per la Corona d’Anglaterra o dissenyar i manufacturar el timbre pel lacre de la Universitat Sorbonne de París, durant les seves respectives llargues estades de més de 20 anys a Cornualles i Poitiers respectivament.

La seva condició de maçó durant les nostres xerrades fent el cafè o prenent-se els seu “dos dits” de ginebra o whisky, res tenia a veure amb la imatge que els detractors d’aquesta societat secreta han difós al llarg dels anys; en un principi perquè es diu que un maçó mai es presenta com a tal cap a algú que no ho sigui. Segon, que entre ells hi ha establert un codi de llenguatge no verbal d’encaixades de mans i altres històries... estereotips que el mestre no em va acabar de confirmar rotundament expressant que no era així ben bé, i que ja formen part del Vox Populi de la societat. Penso que el quid de la qüestió més raonable que he pogut albirar consultant i contrastant diverses fonts d’informació és que aquesta societat no s’entenia amb l’església catòlica per ser molt probablement els successors de l’Ordre del Temple, la qual el pontífex Climent V després de ser persuadit per Felip IV, va iniciar el procés de persecució a l’any 1312 per dissoldre-la i expropiar tots els seus béns, i que ha sigut al llarg del segles aquesta mateixa ens qui ha procurat el seu desprestigi i generació d’animadversió per contradir els dogmes del clergat i fonamentar-se en la raó, el coneixement, l’experiència i la figura de GADU, assemblant-se aquest darrer, segons el meu parèixer, una mica a la justificació de Déu proposada per Tomàs d’Aquino mitjançant les 5 vies.

Hòmens com el senyor Gran no crec que foren o siguin capaços d’influenciar per moure els fils a l’ombre, però si, i d’això tracta la vaina, de preservar els secrets de l’art dels seus oficis i procurar que es perpetuïn als homes i les dones maçones, que porten poc més de 100 anys d’existència reconeguda oficialment, que es signifiquin amb les causes de fraternitat i la permanent recerca de coneixement i saviesa. Un dia va arribar la seva hora (a tots ens arriba més tard o més aviat; una cirrosi va contribuir-hi «de carrer»). Un cop passat el sepeli la seva viuda em va convidar a casa seva per llegar-me algunes cosetes, tanmateix de tot el que em va oferir, els tresors més grans es trobaven a una de les habitacions destinada a fer el servei de biblioteca personal. De tota aquella ingent quantitat de literatura jo no sé veritablement quina teoria va influir a la presa de possessió dels llibres, si el determinisme o el franc albir.

Actués la força que actués, la meva elecció aleatòria em va fer decantar per una sèrie de llibres que parlaven sobre Templers, Càtars, la càbala jueva i d’altres fonamentalment d’art, que han forjat la meva obsessió gairebé compulsiva envers la interpretació de símbols i signes, agreujant d’aquesta manera el problema arrel de la part esquizoide del trastorn, observant e interpretant missatges ocults que la resta dels éssers humans solen passar per alt. Després de redundar en el tema amb els psiquiatres, els professionals sempre ho han atribuït al trastorn d’ús de substàncies (patologia dual), tanmateix la simptomatologia persisteix mesos desprès d’haver-ne reduït el consum dràsticament, però el més exasperant és que els professionals com a únic mitjà d’atenuar-los tan sols si els acudeixi incrementar la dosi de fàrmacs antipsicòtics, proposta a la qual em sol negar rotundament citant-los literalment unes paraules que vaig trobar: «l’ortodox es trobar – o fabricar – els fils que mouen al ser humà com un titella. I, quan tot està lligat – i ben lligat -, moure aquests fils fent que els ninots segueixin el sender estricta que se'ls hi ha marcat prèviament. ¡Pobre del ninot que es surti del camí previst!, se’l relegarà a l’oblit o es fabricarà per a ell una raó gratuïta per justificar la seva rebel·lia. Així tot resultarà harmònic, ortodox; tot serà així perquè tenia que ser així, perquè les respostes son prèvies als problemes, perquè no està permesa una pregunta que la seva resposta no hagi sigut anteriorment establerta», i que per aquest motiu interpretar aquests símbols i signes és el que em fa sentir-me especial i diferent. Sense això només seria com sentir-me a la inòpia vital, víctima de la desinformació dels miedos de comunicación i l’agressió de la publicitat capitalista, ja que “només aquells que s’han negat a admetre l’aparent banalitat dels símbols remots i ha reconegut el seu caràcter de missatge xifrat han aconseguit avançar cap al futur, precisament perquè van profunditzar a l’ahir i van rebutjar la seva evident obscuritat, negant-se a acceptar-la com a mostra de màgia irracional. Desxifrar els símbols es penetrar al llenguatge essencial de l’home. Perquè l’home viu - ahir, com avui i com demà – de significar el seu coneixement; es a dir, d’universalitzar-lo”.

És per aquesta raó doncs què ¿qui és realment intel·ligent per discernir entre un missatge encriptat o un deliri, i qui realment ignorant per ometre’l i perdre així l’ocasió d’expandir la seva psique?