Quan pensem en altes capacitats ens vénen a la ment els estereotips que la cultura popular ha perpetuat: el geni psicòpata com Hannibal Lecter, l’irritant Sheldon Cooper de The Big Bang Theory o la genialitat tràgica de El Indomable Will Hunting però la realitat de les persones amb ACI és molt més complexa i menys visible. Especialment durant l’adolescència i l’adultesa, els qui tenen aquest do enfronten reptes que poden derivar en problemes de salut mental i aïllament social. Sense la deguda atenció durant la infància, el seu do es pot convertir en una maledicció.
Actualment encara persisteixen tabús sobre la salut mental en persones considerades privilegiades pel seu talent. Aquest estigma fa que hi hagi molt pocs recursos perquè els adults amb ACI puguin cercar ajuda, perpetuant el seu patiment en silenci. L’alta capacitat és un do que necessita ser acompanyat amb comprensió i cura.
Durant l’adolescència, un període marcat per la necessitat de pertànyer al grup, moltes persones amb ACI amaguen les seves capacitats per evitar ser etiquetades com a diferents. Aquest fenomen és particularment notable en les dones, a causa del seu desenvolupament emocional més aviat, ràpidament perceben que la seva intel·ligència es pot convertir en un obstacle per lligar, ser populars i tenir amigues, que és el que vol qualsevol adolescent. Com explica Javier Recuenco, expresident de Mensa Espanya: El sistema educatiu i social tendeix a afavorir la conformitat, cosa que porta moltes adolescents amb ACI a minimitzar els seus èxits oa no mostrar-los per ser acceptades. Aquesta tendència no només en limita el desenvolupament ple, sinó que també explica l’escassa representació femenina en associacions com Mensa, on les dones representen un 30% dels membres, malgrat que les ACI no distingeixen gèneres. Els nois que no són capaços d’amagar-se solen ser víctimes d’assetjament escolar. El bullying, en edats primerenques, pot deixar seqüeles que fa que els adults amb ACI vegin afectades la seva autoestima i la seva capacitat per establir vincles propers.
Tot i això, l’adult amb ACI pot ser una persona completament funcional, emocionalment equilibrada i socialment integrada, encara que amb un bagatge d’experiències d’incomprensió i d’aïllament.
La manca d’una integració adequada durant la infància es pot manifestar de diverses maneres en l’adultesa. Segons ha publicat la Revista de Psicología y Educación del Consejo General de la Psicología de España, es calcula que més del 60% dels adults amb ACI no identificats o recolzats adequadament en la infància presenten símptomes d’ansietat crònica. Altres problemes comuns són el perfeccionisme extrem, dificultats relacionals i Síndrome de l’Impostor.
La detecció primerenca de les ACI és crucial per mitigar els efectes negatius a l’adultesa. Això no implica només un programa acadèmic més exigent, sinó un enfocament holístic que abordi les necessitats emocionals i socials del nen. Tornant a Javier Recuenco: una persona amb ACI no només té un nivell superior de processament cognitiu, sinó també una sensibilitat emocional més gran. Si no entenem que aquesta sensibilitat ha de ser cuidada des de la infància, condemnem aquests individus a una lluita constant amb ells mateixos i amb un entorn que no està dissenyat per a ells.
Les ACI són un do que pot florir amb l’entorn adequat o convertir-se en una maledicció. Més enllà dels estereotips, aquestes persones són tan diverses com la resta, amb necessitats emocionals i socials que no han de ser ignorades. És hora de deixar enrere els mites i construir un entorn on les ments brillants puguin, senzillament, ser humanes.
Les ACI no tenen relació directa amb la síndrome d’Asperger ni amb cap altre trastorn de l’espectre autista, malgrat que algunes característiques puguin semblar similars, com ara una intensa capacitat de concentració en temes d’interès. La doble excepcionalitat és extremadament infreqüent, representant un petit percentatge dins de la ja reduïda població amb altes capacitats, que s’estima entre el 2% i el 5% de la població general. L’associació errònia entre l’ACI i l’Asperger o el TDAH pot generar diagnòstics incorrectes i perpetuar la incomprensió.
És essencial un canvi en com s’educa i recolza les persones amb ACI. Fa falta un enfocament integral que fomenti l’autoestima, les habilitats socials i l’acceptació de la diversitat. Les altes capacitats només són una característica més, i no una garantia d’èxit o de problemes. És fonamental educar pares i mestres perquè entenguin que l’alta capacitat no es limita als èxits acadèmics. Un nen amb ACI necessita suport emocional tant –o més– que qualsevol altre per florir plenament.
El potencial de brillantor d’una persona amb ACI és directament proporcional a la profunditat i la foscor de l’abisme al qual pot caure si no troba els mitjans necessaris per desenvolupar-se plenament.