Una de les coses que, quan era petit, més em cridaven l’atenció de les sèries i pel·lícules policíaques, era quan els detectius trobaven unes bossetes amb un misteriós polsim dins l’interior, provaven una mica, i sentenciaven amb gravetat alguna cosa així com “heroïna”, “cocaïna” o “morfina”. Estem parlant dels anys 70 del segle passat. La droga s’associava a la mala gent, camells, però també consumidors. Tots eren violents i miserables. El missatge era clar.
A la televisió, als estadis, inclosos els equipaments dels esportistes, s’anunciaven sense embuts les marques de tabac. L’alcohol tampoc faltava, “era cosa d’homes”. Els homes durs bevien i fumaven a les pel·lícules. Els dolents, però també els bons. El primer cop que em vaig emborratxar devia de tenir uns 10 anys. Jugava al pòquer amb un amic a casa i, com els texans, bevíem un gran got de whisky. La meva mare va arribar de sobte de la compra i m’ho vaig veure ràpidament d’un glop per amagar-lo. En tornar a l’escola a la tarda, tot em donava voltes.
No em va servir de lliçó, perquè durant un temps m’emportava per l’hora del pati una llauna de coca-cola mesclada amb whisky que robava del moble bar de casa. Quan hi havia fires, guanyava bosses de botelletes de licor a les barraques de tir al blanc. L’edat no semblava ser un problema.
No vaig tardar molt a fumar. Comprar tabac no era un problema, no hi havia restriccions. Tampoc vaig trobar molts problemes per aconseguir altres drogues. Només havia de mirar a la farmaciola de casa: amfetamines, opiacis, barbitúrics, tranquil·litzants… També era fàcil obtenir-les a les farmàcies: anaves amb metges amb les caixes buides i la infermera et feia les receptes sense preguntar. Ser un nen o adolescent tenia les seves avantatges, ningú sospitava; serien pels pares. Més endavant vaig aprendre a fer-me jo mateix les receptes usant el nom d’un doctor inventat. Només havia de recorre unes quantes farmàcies fins que al final les aconseguies. Només el salt final a l’heroïna i altres drogues prohibides em va fer d’anar a recórrer als camells per obtenir-les.
Avui en dia tot això està bastant controlat. Ja no es poden anunciar drogues de cap tipus, els nens no poden comprar-les, les farmàcies ja no són una font inesgotable de subministraments. Tanmateix, prenem infinitat de suplements i vitamines, bevem begudes energètiques per rendir més, per fer esport, relaxants naturals per dormir millor, no concebi’m anar al metge sense sortir amb una recepta de pastilles o cremes, no suportem la més mínima molèstia sense abalançar-nos sobre la farmaciola. Sembla que tots els nostres problemes, per mínims que siguin, només es poden solucionar prenent alguna cosa. El problema no està en disposar o no de drogues, és molt fàcil obtenir-les si un s’ho proposa. El problema segueix estan en l’actitud generalitzada que ens fa caure una i una altra vegada en addiccions de tot tipus. És un problema cultural.
Els camells i els narcos no són els que creen el problema de la droga. Es tracta només d’actors oportunistes: nosaltres creem l’ocasió, i ells veuen el negoci. Reben l’ajuda inestimable de les marques comercials, que ens ajuden, també de manera oportunista, a assentar uns hàbits de consum porten a la gent al desastre.
Jo no puc queixar-me massa de les conseqüències del meu pas dins el món de les drogues i les addiccions. Els he superat quasi sense seqüeles. Però he vist morir molta gent, caure en la delinqüència i la presó, passar molts anys de la seva vida en granges de rehabilitació, o acabar internats en una psiquiatra.
Les drogues no són un problema dels demés. La culpa pot recaure en bona part sobre els traficants, però la responsabilitat està en tots nosaltres. Està en tots els petits actes que cometem cada dia sense ser conscients de les conseqüències a gran escala. La solució no és fàcil: implica dedicar-li una mica de temps cada dia a reflexionar sobre l’assumpte, i fer d’allò un tema de conversació habitual. Els problemes no s’amaguen, es preveuen.