He de reconciliar-me amb els meus fantasmes. Sóc una de tantes persones diagnosticades de problemes de salut mental.
La meva ascensió a la bogeria és produïda per un consum d’alcohol, una baixa autoestima, un sentit constant d’estat d’alerta, un sentir que estan parlant de mi… fins que tot això va produir una explosió que va ferir una persona.
A partir d’aquí tot va ser una davallada. Un ingrés a la garjola (14 mesos) on vaig conviure amb presos, alguns també amb diagnòstics psiquiàtrics a la àrea de psiquiatria. No només van ser 14 mesos, va ser el diagnòstic de psicosis, a partir d’ un maleït brot psicòtic.
Comences a analitzar la situació: No dorms per les nits per aquell alt sentit de culpabilitat, a mida que vas avançant, te n’adones que allò que en un principi no tenia importància ara es torna important. Petites coses com la llibertat, que no la valorem perquè sovint no ens veiem privats… o l’amistat.
Però tornem el cas a l’acte seguit de la garjola. Per la meva sort vaig ingressar en un psiquiàtric, allà les normes són més laxes, diguem que s’encaminen a reconstruir altra vegada la teva personalitat.
Podríem dir que tornés a néixer. Tornes a respectar-te a tu i als demés, a tornar a fer lligams familiars perquè encara que et comprenguin, sempre hi ha el dubte… tornar a la vida en un psiquiàtric no és un passeig, però tampoc és una tortura.
Ets una persona que comença a assumir que tens un problema, i que aquest problema pot venir de més lluny. Hi han conceptes que canvien com sota la llum d’un prisma i conceptes que se t’escapen com l’aigua de les mans. Aquests conceptes els has de trobar dia rere dia perquè has de conviure amb una “minusvalía” . (No estic dient que no siguis apte o capaç per al dia a dia, sino que la concepció que tenies abans de tu, te la han variat totalment de la mà de les noves etiquetes). I això pot ser tant un handycap com un voler esforçar-se més.
Hem preguntareu: Què és un psicòtic/a?
Doncs algú que té por constantment i sovint dels seus propis dimonis.
N’hi ha que els exorcitza i això és una victòria i n’hi ha (la gran majoria) que hi conviu per obligació amb ells…però s’aprèn més d’una derrota que d’una victòria.
Convivint amb ells, ets més transigent amb tu mateix. Afrontes els problemes d’una altra manera, si el problema té solució, perquè preocupar-se, sinó també.
Això que sembla una xerrameca banal, és molt important tenir-ho assumit, sinó és com una bola de neu que va lliscant avall i va fent-se grossa.
Potser em direu: Aquesta és una vivència pròpia, n’hi ha d’altres i altres punts de vista.
Cert! però tots passen per el mateix i tots sovint porten un bagatge tragicòmic. Si, he dit tragicòmic, perquè no hi ha res més sa que riure d’aquesta malaltia diagnosticada per la teva pròpia salut mental. I ja se sap que les coses preses amb humor disten molt però que molt que si ho fas cap cot amb aquesta petita inflexió, i reflexió.
Només voldria que la gent se’n adoni que avui per avui hi ha molta gent atacada pel patiment mental i les etiquetes de l’esquizofrènia, bipolaritat, maniacs, maniacs esquizofrènics… totes dolentes més que bones (al principi)però després amb la medicació i un entorn adequat et centres.
La pregunta es d’obligada imposició. Tornaria a fer mal?
Una persona em va dir: No et tinc por perquè sé que no em faràs mal.
I això fa que lluitis perquè no es torni a repetir però sabent ara el que sé.
Si em preguntessis: Et sents culpable?
Et diré, si, no hi ha nit que no tingui malsons i aquella escena es repeteix a càmera lenta i no sóc capaç d’aturar-ho.
Em direu: La que la fa la paga.
Totalment d’acord, jo sóc el primer en adherir-me a aquest concepte, però hi ha gent amb sofriment mentals patint l’estigma dels diagnòstics psiquiàtrics i això la societat no ho sap encara respectar perquè en el fons la gent “normal” s’espanta quan es parla d’aquestes etiquetes i:
Atenció amigo! A tots ens pot tocar aquesta loteria, ningú però ningú, està lliure de tenir un brot psicòtic, un fill/a amb psicosis…
Un món que només descobreixen els elegits.