Confluència de camins, mosaic de realitat
Es solen escriure contes sobre la nit abans de Nadal on tot sol ser harmonia, però en aquest cas jo us explicaré un conte de por malgrat estiguem tot just començant primavera.
La meva mare va estar ingressada a Camils aquell vespre per una pneumònia. Entràvem a les sis de la tarda a urgències i no va ser fins a les vuit que no vam entrar en una d'aquelles habitacions monitoritzades.
Urgències era un caos. Gent entrant amb coma etílics, altres accidentades i la meva mare entubada amb la febre que no acabava de baixar.
Sobre les dotze i mitja de la nit, al costat del nostre box es va haver de fer una RP6 amb desfibril·lador i malgrat els esforços d'aquell gran equip de professionals sanitaris, l'home va morir. Metges i metgesses entregades amb una gran humilitat i professionalitat.
A les dues de la matinada a ma mare li tornava a pujar la febre seguida de convulsions. Jo em trobava sol. El pare i la mare són grans i el meu nebot i la meva germana havien de treballar. Per acabar d'amanir-ho, apareixen uns presos de la garjola que no paraven de molestar.
Quan la meva mare es va poder estabilitzar pel medicament, vaig fer un cafè a la màquina i un cigarret aprofitant de fer amistat amb els infermers i infermeres.
Com que la meva mare es movia, els cables units amb el monitor es deixaven anar i xiulaven totes les alarmes. De tant en tant li feia un cop. Quan ja portava 20 minuts, avisava l'infermer. Els presos seguien "tocant els collons" cridant i les infermeres i infermers es queixaven justificant que no hi havia prou lloc i havien de quedar-se al passadís.
Arribem a l'hora més llarga, les quatre del matí i a la meva mare li tornen a agafar convulsions. Una hora terrorífica que qui ha passat per una situació semblant, sap que quan és de nit, sembla que entris a la gola del llop perquè et tingui que d'engolir.
Que si vaig passar por? Sense creure amb Déu, vaig resar i de quina manera.
A la meva mare li tornava a pujar la febre, li feia mal tot el cos i el doctor li va acabar administrant alguna medicació favorable.
Sis del matí i sembla que ja tot comença a anar en calma, falsa percepció. Ara arriba una dona que ha patit violència domèstica, quanta misèria demostra l'ésser humà. No és que sigui un sant, però aquella situació m'encén la sang i la policia no parava de portar gent emmanillada...
Per fi em surt el que jo anomeno la meva vena irònica i faig el comentari en veu alta de què això era pitjor que l'hotel Krugger tot i que segurament el Freddy Krueger desitjaria sortir corrents d'allà.
Set del matí, hora de prendre un altre cafè (me'n vaig prendre catorze) i les urgències segueixen funcionant al cent per cent. Continuo admirant la professionalitat de totes aquelles i aquells metges, quina capacitat té també l'ésser humà d'adaptar-se a les situacions!
Per fi les 8 del matí, surt del sol. Sembla mentida que un raig de sol et faci oblidar tota la por que has passat. Me'n vaig a esmorzar, ja que la meva mare la veig dormint plàcidament. Demano un entrepà de tonyina, una coca-cola i com no, un altre cafè.
A hores d'ara i mirant amb perspectiva, devia semblar la "niña de l'excorcista" i amb tot el viscut i el que he pres... em comença a donar voltes el cap.
Nou del matí, la meva mare conscient i desperta, els metges em donen bones notícies i el meu nebot em truca per telèfon. Ja era Nadal. Els sanitaris i sanitàries m'aconsellen que marxi dient-me que he fet guàrdia de nit.
Onze del matí, deguda la tensió acumulada i tots els cafès beguts, caic a terra. Per sort, just passa un amic amb una furgoneta, li explico el que m'ha passat i em porta a casa.
