Pensant en veu alta

Pensant en veu alta, tal i com cantava edd sheeran, atenent a les meves emocions, i dilucidant perquès de la nostra vida, me’n adono que ens hipotequem amb objectius absurds: Una millor casa, un millor cotxe, els nostres fills a escoles privades, sabent que les públiques tenen un bon nivell...

Em diran, ser ambiciós no és dolent, el mal és quan donem valor a una part de la nostra vida a coses supèrflues.

Penso que a mesura que avancem en la nostra vida, si no canviem el xip, no sabrem apreciar el valor de l'amistat (els amics es compten amb els dits d'una mà) ni una bona tertúlia amb un parell de cerveses fredes. Podría dir que gran part de la població aprèn a la força pel fet que han fallat en els anteriors objectius citats.

Un bon aprenentatge és tenir en compte els més petits. Ensenyant-los a valorar les petites coses. Una carícia, un somriure, un copet a l'esquena, humanitat i respecte cap als altres. Tenint en compte els seus companys i companyes de joc, oferint-los més alternatives, sabent que sense sacrifici no hi ha recompensa però també ensenyant-los que si fracassen hauran après alguna cosa i que les recompenses són a llarg termini. Educant-los no sols perquè actuïn amb decisió i sense violència, amb respecte cap al sexe femení.

Demostrar-los que el sexe no té a veure amb el que ens venen les grans fàbriques pornogràfiques, cuidant de la seva curiositat , ensenyant-los que sota el llit o dins de l'armari no hi ha monstres. Per desgràcia aprendran que la societat per voluntat pròpia crea els seus monstres.

Ensenyar-los el valor de l'ètica i humanitat, i que un gràcies o un passi vostè, un bon dia... és una bona acció. Mostrant-los que les religions, els seus valors, manipulen a les persones però que l'ètica, la humanitat i l'amor al proïsme (aquesta última, una llei religiosa) pot i ha de canviar el món.

Parlant de canviar el món, i passant a reflexionar dels més petits cap als més grans, hi ha societats i corrents socials vingudes en gran majoria de Països Nòrdics (Dinamarca, Noruega, Suècia) que tenen cura de la gent gran atenent-los durant el dia a dia, oferint-los ajuda amb voluntaris que acudeixen a les seves cases per a suportar millor les tasques domèstiques. Aquí mateix, avui dia, els nostres majors i la gent amb situació de fragilitat estan desatesos la gran majoria. Aquestes corrents ens comencen a arribar però segueixen havent barreres arquitectòniques si van en cadira de rodes, barreres cognitives, pobresa, pobresa energètica...

S’ han de fer càrrec sovint de la descendència, de la seva prole si aquestes són incapaces per motius econòmics o altres.

Dificultats amb les entitats bancàries perquè aquestes entitats es neguen a donar-los explicacions sobre el funcionament dels caixers automàtics. Gent que d'alguna maneres van ser una generació digna d'admiració, alguns sense estudis, amb limitats recursos que van saber educar als seus fills i fer avançar un país.

Persones que tenien objectius en la vida, com ja he dit abans, portant als seus fills a escoles públiques, on si es podia fer un favor al veí, se li oferia una mà i, on menjaven quatre, menjaven cinc. Amb això no vull dir que en aquella època fos millor però escoltant-los sí que veig que s'han perdut molts valors en la societat nostra actual. El respecte, l'amistat, l'ajuda o la humanitat. Ara prima, salvi's qui pugui.

Això és així, i s'ha deshumanitzat la societat. Tenim proves com durant el COVID. L'assalt als grans supermercats, sense deixar res per al qual vingués darrere. Tot això són mostres de la neciesa d'aquesta societat. L'egoisme i l'egocentrisme –jo soc el centre de l'univers i que la resta desplaci les seves òrbites-.

És molt lamentable arribar a pensar així, perdem el poc que ens queda d'humans.

Però tinc la sensació que això pot canviar. Pot ser que visqui en un món de color de rosa però espero que les coses canviïn.

Siguem tots més humans i no desconfiem del proïsme i… com va dir Bon Jovi,-Have a nice day–que tinguem un bonic dia-.