Este sitio utiliza cookies de Google para prestar sus servicios y analizar su tráfico. Tu dirección IP y user-agent se comparten con Google, junto con las métricas de rendimiento y de seguridad, para garantizar la calidad del servicio, generar estadísticas de uso y detectar y solucionar abusos.Más información

Ir a la página de inicio Contacto Veure la pàgina en català Ver la página en inglés RSS Instagram de locomotora21 Facebbok de Locomotora21
viernes, 31 de mayo de 2024

Tabula rasa

Són dos quarts de sis de la tarda d’un diumenge. Tot és quietud al pis, tan sols estic jo. El cap el sento pesat i l’ànim inquiet. Els meus batecs van a mil, faig un cop de cap i vaig cap a la cuina. Allà en un calaix trobo el que busco. Una petita navalla de vuit centímetres força esmolada. Me’n torno cap al bany, encenc els llums, obro l’aigua de la banyera i comprovo que sigui calenta. Mentre s’omple la banyera em despullo i aleshores agafo la navalla. L’obro i la poso a l’alçada dels meus ulls i veig el bidet i el lavabo reflectint el fil de la navalla.

El bany continua omplint-se i sento cada gota que colpeja l’aigua. Tinc fred, calfreds més aviat, i el cervell està embotit amb una idea: posar fi a la meva vida.

Dempeus veig que la banyera s’ha acabat d’omplir. Entro dins i m’estiro amb el cap tocant la paret i l’aixeta se’m clava a l’esquena, però ara tinc coses més importants a atendre. Agafo la navalla, la col·loco sobre les meves venes i el cervell continua en "modo" autodestructiu. Quan em disposo a iniciar el primer tall alguna cosa m’atura. Potser és la por o potser és que no he acabat de matar la veu de la SUPERVIVÈNCIA. Canvio la mà i la imatge que em ve a continuació és la d’un ninot ensangonat surant a l’aigua amb la pèrdua que comporta la seva humanitat.

No amics, no em vaig suïcidar, però vaig ser-hi molt a prop.

M’alço de la banyera i m’ensopego amb la cantonera de la banyera anant a parar de cap al vàter. Encara porto la navalla a les mans. Recolzant les mans a la cantonada del vàter, la navalla em queda a l’alçada de la caròtida… i en acabat d’això, trec tot el que porto a l’estómac.

M’alço com puc, continuo tenint la navalla a la mà, la llanço a la pica i és aleshores quan es desencadenen tots els dimonis del meu cap: El de la vergonya, per no tenir valor de fer-ho; El de la consciència, ets boig; El de la por, no vols viure. El de l’autoestima, ets una merda.

Tenint tota aquesta càrrega dins del cap donant voltes, aconsegueixo vestir-me i buidar la banyera per no aixecar sospites. Em sento amb una cadira al rebedor, encenc un cigarret i ploro.

Quan es passa tant a la vora del precipici, veus coses de tu que no t’agradin. Coses com el fracàs del teu matrimoni, sent un mal amant i un pare desferra.

Quan arriba la meva família estic recompost, però el que ells no saben és lo a prop que he estat de tenir una fira de Sant Joan (ambulàncies, policia, bombers…) allà a baix.

Ara us explicaré una vivència que va tenir una amiga que vaig conèixer al psiquiàtric. Era una noia que festejava amb un noi d’entre 18, 19 anys. El noi la va deixar i ella amb la desesperació es va beure una ampolla de salfumant. El resultat 9 dies en coma sense tenir idea els metges si sobreviuria. Per sort, aquell encant de noia va sobreviure. Parlàvem, rèiem, jugàvem a cartes… fins que un dia i vaig preguntar per què. La seva resposta va ser clara i concisa: Era la meva ànima bessona.

Tot el que us he explicat, és a flor de pell. Els sentiments, les pors, la ira, la ràbia, la consciència, la personalitat… quan passes per això et converteixes en una altra persona, fas tabula rasa… que és com es dirà aquest article.

Comparte este artículo: Compártelo en Twitter Compártelo en Facebook Compartir en Linkedin
Comentarios (0):
* (Tu comentario será publicado después de la revisión)

E-Mail


Nombre


Web


Mensaje


CAPTCHA
Change the CAPTCHA codeSpeak the CAPTCHA code